Loading...
Home / Fotos / Joan Vinyoli

Joan Vinyoli 0

 

TARDOR

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia daura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s’atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins de l’ànima on la tarda
ja minva, plena d’or i soledat.

Ulls tristos, malencònics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni ja més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.

 

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constelacions
d’aquestes altres nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

 

DE SET A NOU

De lluna, zero: màgica, la llum
eléctrica aleteja a banda i banda
del gran carrer, fins que tot d’una queden,
immòbils, els fanals, en l’aire gris.

Avall, la rierada de tricicles
i cotxes — no te’ls miri’s —;
m’han arrencat d’una estrebada el blanc
esparadrap, la gasa de silenci
que em tapa velles nafres.

Mira la rasa amb els quiets vagons
de la infantesa, carregats de temps,
en via morta.
Veus com llisquen
sobre els carrils plens de rovell, amb l’herba
seca entremig i les travesses
corcades?
Aviat arribaran
als boscos protegits, on el crepuscle
d’aram, entre les branques despullades,
ressona amb ecos d’arbre.

 

A LES FOSQUES

Visc a les fosques,
avar d’imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d’haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s’ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

UA-62585102-1

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies