Loading...
Home / Fotos / Joan Vinyoli (II)

Joan Vinyoli (II) 0

 

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

 

ABANS QUE NEIXI L’ALBA

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades,
per si tot d’una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
xxxxxxxxo bé, de nit, abans
que neixi l’alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxI vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
xxxxxxxxxxxi veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

 

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pascua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
xxxxxxxxxxxxxxxHe begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Palerm o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxSóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què soc ni per què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m’agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l’oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxSóc home sol.

 

MÍNIM AJUST

No hivernaré en els soterranis
de la memòria, no. Més aviat
he de tallar amb un gran matxet
ben esmolat els bambús de la jungla
de la presó del fosc.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxTenir els ulls ben oberts
per mirar netament les coses
consuetes del món.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxSé el que he perdut: la força
de rebre el llamp i retenir-lo com
un tros de filferro.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxSé, però, vogir
la roda de una sínia, sentir l’aigua
que pugen els catàfuls i la fressa
fosca del pou en rebre la que es vessa
cadena amunt.
xxxxxxxxxxxxxxxSé fer que girin
les aspes d’un molí, cobrar una almosta
de ferina i fer un pa.
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxMolt ja, però, deteriorat,
esborrats els camins, cremats els boscos,
m’avinc —possible fos— a un mínim
ajust: tocar de nou el foc primer
sol un instant, després morir
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxsens discordança.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

UA-62585102-1

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies